MURICAT

Plaça Vila Madrid, quarts d’una de la matinada. Ningú no pica la façana de l’Ateneu en vies de restauració. Silenci. El zumzeig del motor d’un camionet de neteja amb mans de raspall cilíndric. Sortim de sopar d’un petit restaurant que no vol sortir a les guies on un grec ens ha cantat la seva versió bilingüe de La Métèque.

Una muntanya de mobles bonics, en bon estat però espedaçats, ens esperen al mig de la plaça. Avec mes yeux tout délavès, qui me donnent l’air de rêver, moi qui ne rêve plus souvent. No podem creure que no els hagin baixat sencers, si són preciosos. És que no han pensat en nosaltres? Sobre una butaca, la maqueta d’un vaixell a punt per salpar. Saps que és per tu però no goses.

Deu passes més enllà, la muntanya. La muntanya de roba, de plats, de tasses, de meravelles de ganxet, de faixes velles de dona, uns calçotets, pots de cuina, de colònia, mig pot d’oli i mig paquet de fideuets, factures, la targeta de la seguretat social, fotografies de l’interior del pis, quadres, capses i papers. Sura per sobre de la muntanya un xiuxiueig col·lectiu que sona a tornada de cançó nostàlgica punk: com s’hi han atrevit? Però, com ratolins, jo i altres, i els dos nois fosforescents del camionet de la neteja, ens hi encarem a prendre allò que ens atrau. Tu no goses venir i et quedes mirant com agafem ara això, ara allò altre. La cambrera del nostre restaurant acaba el torn i surt i puja la muntanya i em diu jo el coneixia i me l’estimava molt, era una vellet del barri que no tenia ningú, mira, és el d’aquella foto, i sempre es demanava què serà de les meves coses quan jo falti. Tu estàs en un bucle dient si agafo qui ha fet això el mato, el mato, serà possible, quina falta de respecte… Jo m’he fet la meva caixa de vouleur et de vagabond amb tot allò que vull tenir per mi: un perolet, quatre tassetes i totes les hores que la dona del vellet havia passat fent ganxet i que ell havia guardat. Tu segueixes mirant el vaixell i dius no el puc agafar, me’n sentiria culpable. Jo et dic mira, sent-te culpable si el deixes, perquè els que agafem cosetes les tornem a la vida i ens caguem en l’imbècil que les ha tractades com escombraries. I agafes el teu tresor i salpem cap a casa amb l’ànima encongida, reduïda a l’escala de la maqueta del vaixell, perquè ens càpiga a la coberta. Et nous ferons de chaque jour toute une éternité d’amour que nous vivrons à en mourir.