Somniava que vivia dins la copa i que no era un peix, que era un homenet petit, com ell, amb la barba i els cabells curts, però petit, i que volia escalar les parets de la copa i que en resseguia el vidre amb les mans i després escopia baf sobre les ditades i les fregava amb el puny amb què engrapava el puny del jersei. Ningú no havia de saber que havia estat allà. Ja no vivia allà. Mai no havia viscut allà. Provava després de pujar cames ajudeu-me i agafava impuls escalant marxa enrere per la paret d’enfront. Aleshores recordava Make them laught, aquell tema de Singing in the rain, i corria en trajectòries verticals i feia tombarelles i finalment, sense voler, a cops de taló, es feia un forat al vidre i, just quan començava a passar-s’ho bé i a oblidar que en volia sortir, es trobava fora de la copa amb la copa a les esquenes amb un forat mut al vidre que li resseguia el clatell amb la mirada i les restes sota els peus i inserides a la pell.
Sagnava.
Aleshores estava despullat i la roba que havia portat, esqueixada, pendolava i voleiava estesa a les punxes del forat del vidre. Estava despullat i li sortien escates i ja no tenia cames i ja no tenia mans. Era un peix taronja fent saltirons sobre pedacets de vidre i s’ofegava i s’ofegava i no podia respirar.
Per fi l’havia arrossegada amb ell en sortir de la feina. Una dona ferma, amb futur, imponent, buà… Una copa i prou, ens anirà bé. Ella l’havia mirat de biaix sense somriure però havia dit que sí. Sí, amb la seva veu profunda.
Havien demanat dos amarettos. L’amaretto mai no feia una olor amarga, sempre feia olor de cola antiga, de cola de pinzell, de cola de la de ficar-hi el nas. Ell havia flipat amb les copes, que això, tia, té divuit o vint centímetres de diàmetre com a mínim. I ella havia aixecat una cella i després havia dit quinze justos, ni un mil·límetre més, ni un mil·límetre menys. Ho havia dit fent aquell gest de posar-se la curta cabellera rere l’orella mentre amb l’altra mà mesurava la copa tot estenent els dits. Divuit o vint, no, quinze justos. Era de les ties que un no sap si són femenines o no, però que un se les menjaria, una dietrich, amb aquella veu tan greu, però en technicolor, hòstia si me la menjaria. Quinze justos, que t’hi apostes? Res, dona, el que tu diguis, si tu ho saps tot… El fum del local els envermellia els ulls i ella va dir jo m’hi aposto el robatori, i n’aclucà un, sense somriure. I ell va dir d’acord, pensant que segur que perdia l’aposta però que una aventura amb ella bé s’ho valia, total, què més tenia perdre, que sí, m’hi aposto el robatori. I van estrènyer les mans i ella deixà anar l’alè tan a poc a poc que trigà set segons i dues-centes trenta-dues mil·lèsimes a arribar a la boca d’ell. Demà venim a la mateixa hora, porta la cinta mètrica, va dir ella assenyalant la barra amb un índex en vertical que feia de columna de la seva mà perfecta.
Ella a l’endemà no aparegué ni pel despatx ni per la barra d’aquell bar de pintura esquerdada i sostres fumats. Ell, a la barra, en blanc i negre, pensà que l’amaretto li havia encolat els llençols a la pell i que a ell li havia ben amargat el dia. Un amaretto, si us plau, i se’l begué tot sol. Tragué la cinta mètrica de la motxilla bruta que havia deixat sota la banqueta coixa. Quinze centímetres clavats, ni un mil·límetre més, ni un mil·límetre menys. Havia perdut. Però el que li fotia era haver perdut no sent-hi ella i no poder viure amb ella i amb la seva veu profunda l’aventura de robar una copa tan suau, tan rodona, tan fina i tan capaç d’encabir tan d’amaretto. Se n’empassà el darrer glop, d’un cop de clatell, en blanc i negre. N’hi quedaven tres llàgrimes rebels, per fora. Hi passà la llengua. Era potser la mateixa copa que ahir havia llepat ella? Va obrir la motxilla i va mirar a banda i banda.
Al cap de quaranta-quatre minuts, de la gemma d’un dit d’ell, sortia un so que pujava per un cable i petava contra l’intèrfon del costat de la porta del primer segona, travessava el pis i feia tremolar les cortines blanques que pendolaven i voleiaven i s’escolaven entre dos vidres, balcó enfora, barana enfora, i rodolava per la façana antiga fins els timpans d’ell. Sí?, des del balcó, amb la veu tan greu, en technicolor. Ell feia dues passes enrere i mirava amunt. La Marlene amb camisola i calcetes liles, qui és?, ah… puja. I ell pujà amb un rum rum: ah?, com que ah… puja?, no ve a la feina, perquè va d’imprescindible, i no es presenta al bar, fent-se la interessant, i ara diu ah? …ah?
Ella no es va disculpar i ell va dir has guanyat l’aposta, quinze centímetres, aquí te la porto. L’has pispada sense mi, m’ho he perdut. Aha, fent-se el xulo i mirant-se els llibres d’ella i separant-los amb les mans, uns cap aquí, uns cap allà, lliscant des del centre de la lleixa, fffff, sense mirar-la, sense provar de respirar-li els cabells, dissimulant. Ensenya-me-la. Ja et cansaràs de veure-la, te la regalo i no et molesto més. I la tragué de la motxilla i estava intacta, sense picades ni forats, què és, de diamant?, no sé com no se t’ha trencat. I no digué res quan ell demanà on tens la cuina i la buscava amb la mirada i ja l’havia trobada i ja havia obert l’aixeta i ja tenia la copa neta d’amaretto i de saliva. Te la poso aquí. I la va deixar a la lleixa, entre els llibres que ell mateix havia separat amb sis o set dits que encara no eren molls. Amb les mans encara humides va treure de la motxilla una bosseta transparent i n’abocà el contingut dins la copa. Es diu Aleix. El peix Aleix, repetí ella, com tu? Jo no em dic Aleix. Fins ahir te’n deies. Doncs ja no, per a tu ja no, per a tu ara seré un peix sense nom i aquest peix d’aquí es dirà Aleix. I què menja? Excepte amaretto, dóna-li el que vulguis.
I aquella nit ja va somniar que vivia dins la copa i que no era un peix, que era un homenet petit, com ell, amb la barba i els cabells curts, però petit, i que volia escalar les parets de la copa i que en resseguia el vidre amb les mans i després escopia baf sobre les ditades i les fregava amb el puny amb què engrapava el puny del jersei.
Avui ja fa un mes que el malson dura i just quan saltava de la copa i just abans de començar a ofegar-se han picat a la porta i ell l’ha oberta deixant entrar l’aire net i una punta de la faldilla verda d’ella. La cabellera curta rere l’orella dreta i la cabellera curta que li tapa l’ull esquerre. Hola, amb la veu greu. Hola, Marlene. Que em dic Raquel, va. Per a mi Marlene. Se m’ha mort l’Aleix, amb la veu menys greu, molt menys profunda. Li has donat amaretto. Amb la veu fina finíssima ella ha declarat que no, no, que ha fet un forat, ha saltat i s’ha ofegat, enmig de la nit.
I rient ell ha tancat la porta en technicolor, amb un peuet, per fer-li l’amor sense metàfores i pensant que els tendres tenim una ferocitat de cola de pinzell, i ni copes ni peixos ni hòsties. Després han rigut encara una estona –ella amb aquella veu profunda que a ell el fa trempar– i ara estan al balcó d’ell amb un cafè soluble i un pedaç de panetone antic.