Si és que la vida és literària. Això, si escoltes el meu iaio explicar històries, per exemple, es fa evident. La vida té idees generadores, sobretot idees generadores. Té escenes i retrospeccions. Atmosfera. Personatges principals i secundaris. I una pila de figurants. I la meitat vivim del conte o fem teatre: i anem fent drama i fent comèdia. Té arguments per mil pel·lícules i per cent temporades de la millor sèrie de televisió. No podem elidir els anys avorrits i no podem veure el futur. Però nois: la vida és poesia. No vivim parlant en vers, però això sí: la vida regala metàfores i el que no se les apunta a la llibreta és que no vol ser escriptor.
Tinc una gata que anit, després de quatre anys de convivència, es va deixar agafar per primer cop i la vaig tenir una estona agafadeta. Molta estona. I feia rrrrrrrrgrgrgrgrrrrrrrr rrrrrrrrgrgrgrgrrrrrrrr amb els ulls tancats movent la cua.
Això és una metàfora al servei de la caracterització psicològica del personatge que sóc, en una novel·la chick-lit. La gata es diu Fera.
Algú que no recordo va escriure: “si no contempléssim la vida com una narració, no ho soportaríem”.
Ostres, Núria, m’interessa molt aquesta cita… saps qui la va dir?
(ens coneixem?)
Tenemos en la cabeza la trama con la que entendemos la vida. La hacemos literatura y así creemos conocerla. Decimos “narración” y detrás está sólo la repetición de nuestros pensamientos a los que damos continuidad. Decimos “poema” y detrás está una ojeada al argumento.
“Qué queda fuera de la trama?. Casi nada, nada de lo que puede conocerse mediante palabras: nada que pueda conocerse” Chantal Maillard.
Un abrazo Muriel. Hacía tiempo que no pasaba por tu blog…me sigue gustando mucho.