MURICAT

Potser la pregunta que una es pot fer al final d’un dia com aquest és com és possible que en Murakami vegi tant de món amb aquells ulls tan negres i tan petits. I diu que escriu sobre el que veu i sobre el que no veu, veu els dos mons alhora i no se li fa estrany fondre’ls i comunicar-los mitjançant un gat o una pedra o allò que escaigui, és natural. Potser la pregunta sobre els ullets de l’escriptor era evident perquè avui he trobat dos cops el Gerard. El primer cop a l’entrada del carrer Canuda, d’esquenes; el saludo de passada i segueixo pedalant. El segon cop a la llarga cua que he fet per escoltar el Murakami, de cara; li dic que tot i que he arribat amb una hora i tres quarts d’antelació he pres l’avantpenúltim número per tenir lloc a la sala. Crec que no l’havia mirat mai tant de prop i quan ha marxat (ell no tenia número) m’havia quedat amb un filtre davant de la mirada i ja només veia ulls, i els ulls de la gent que feia cua eren preciosos, tots. Jo ja m’havia cansant de fer cua asseguda i llegint Romeu i Julieta i hem anat fent rogles emmurakamiats i hem parlat de l’obra de Murakami i algú m’ha dit que si no s’entén Kafka a la platja és que no s’ha llegit prou Kafka. Jo anit em vaig aixecar llegint Kafka a la platja i em vaig adormir llegint Kafka, en Franz, vull dir. I m’he aixecat igual, entre Romeu, Kafka i Julieta. En realitat per entendre Kafka a la platja cal haver llegit Èdip Rei, però he callat. Han vingut de la tele i m’han fet preguntes i he dit allò de: Pel que no diu. I diu el periodista: I què és el que no diu, que t’agradi tant? No cal dir que hauré fet el ridícul, vés a saber què hauré respost. Ara ja he rebut un sms que diu que sóc a la tele i s’han estalviat els retrets.

Un dia d’ulls i de coincidències. Abans d’entrar a la sala em trobo el guitarrista del grup que els diumenges toca a la Barceloneta. Et conec, tu toques a la platja (on jo m’hi assec com el Kafka Tamura), ho fas molt bé, tinc fotos teves. Ullassos, també. Sec a la sala, penúltima fila, i darrere, ullassos, també. I dinant m’havia engolit l’arròs amb un capítol de Lost d’aquells que em fan aixecar els braços com si fos el japonès (japonès havia de ser) de Heroes i dir: Hòstia hòstia hòstia aquesta sèrie encara és capaç de superar-se, però que bona, per favor! I resulta que el Murakami va i diu que hi està enganxat. Els seus ullets negres lost, I’m addict to Lost. Serà que a Lost també hi ha platja, també estan tots perduts, també hi ha un món que es veu i un món que no. Serà.

La Coixet, que entrevista l’escriptor, li fa una pregunta del qüestionari de Proust i jo torno als ulls del Gerard que no ho pot escoltar, ell que sabria dir alguna resposta tan encertada. L’escriptor es fa una mica el Nakata (en Nakata és una mica totxo), s’escaqueja i més tard comença a parlar de personatges i diu allò de: You are someone. Diu en Murakami que per trobar un protagonista s’escriu una escena, you just open your mind, like in a video, you see somebody in there and you say: You are someone. I quan ho diu assenyala amb el dit com dient: T’he trobat, ets el meu personatge (segur que li ho diu mirant-lo als ulls). I jo penso: I jo el teu.

He pres apunts de la trobada i volia fer-ne un resum. Però és que la vida té tanta literatura que no sé si ja n’hi ha prou. No sé si val més parlar de les dues noietes d’institut “megafans del Haruki” que esperaven amb mi per a que els signés un llibre perquè estan fent un treball de recerca sobre ell, doncs és molt guapo per ser japonès, doncs no sembla que tingui seixanta anys, doncs és molt graciós perquè s’estava fent el Nakata, el tio. No sé si val més fer com ell i mirar una escena avorrida, so boring, and listen to that big voice, very carefully, very closely.