Avui és un dia molt trist. La primera resposta unitària a la massiva manifestació del dissabte 10 de juliol ja ha estat presa per unanimitat per part dels partits polítics: aquest matí la Mesa del Parlament, amb els vots d’ERC (Ernest Benach), el PP (Rafael Luna), el PSC (Higini Clotas i Lídia Santos), IC (Jordi Miralles) i CiU (Toni Castellà), ha votat en contra de l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular perquè la Generalitat convoqui una Consulta Popular sobre la Independència.

Amb aquesta decisió presa per unanimitat, la Mesa del Parlament ha tombat aquest Pla B que havíem presentat, després de conèixer la sentència del TC contra l’Estatut i contra la Llei de Consultes populars per via de Referèndum, amb l’objectiu de salvar el bloqueig que s’havia perpetrat per part del TC contra l’anterior IP presentada per un referèndum d’independència. Aquesta IP també ha estat rebutjada, finalment, per part de la Mesa.

La ILP no podia aturar-se per part del Govern espanyol perquè la Llei d’Iniciativa Legislativa Popular es va aprovar l’any 2006 i ja no es podia recórrer per part del Govern espanyol. Però la Mesa del Parlament, per unanimitat, i en un acte de covardia després de la manifestació de dissabte, ha fet la feina bruta a Espanya i ha tombat la Consulta Popular sobre la Independència abans que poguéssim començar la recollida de signatures.

Aquesta decisió és una burla i una manca de respecte al milió i mig de catalans que ens vàrem manifestar el passat 10 de juliol al crit d’INDEPENDÈNCIA. Els partits polítics han volgut posar un morrió al poble i han manat continuar votant llistes tancades i bloquejades. Aquesta ha estat la única resposta unitària que han sabut acordar: evitar que el poble parli i voti. I ho han fet tots junts, els que es fan dir independentistes amb els autonomistes i els espanyolistes. Tots junts.

ALFONS LÓPEZ TENA I URIEL BERTRAN HAN PRESENTAT LA SEVA DIMISSIÓ COM A CONSELLERS NACIONALS DE CDC I D’ERC RESPECTIVAMENT

Alfons López Tena i Uriel Bertran, els impulsors de les dues iniciatives per convocar una Consulta Popular sobre la Independència han presentat la seva dimissió com a Consellers Nacionals de CDC i d’ERC respectivament, per aquesta decisió adoptada per les direccions de CiU i d’ERC. Aquesta és la carta que ha enviat Alfons López Tena a Artur Mas i la carta que ha enviat Uriel Bertran a Joan Puigcercós.

MOSTREU EL VOSTRE REBUIG A L’ACTUACIÓ D’ERC, PP, PSC, IC I CIU I ENVIEU UN CORREU ELECTRÒNIC ALS RESPONSABLES D’AQUESTA BURLA AL POBLE CATALÀ

Líders Polítics
Joan Puigcercós (ERC): jpuigcercos@esquerra.cat
José Montilla (PSC): jose.montilla@parlament.cat
Artur Mas (CiU): a.mas@ciu.cat
Joan Herrera (IC): jherrera@diputado.congreso.es

Membres de la Mesa
Ernest Benach (ERC) : ernest.benach@parlament.cat
Rafael Luna (PP): rafel.luna@parlament.cat
Higini Clotas (PSC) : higini.clotas@parlament.cat
Lídia Santos (PSC): lidia.santos@parlament.cat
Lluís Corominas (CiU): lluism.corominas@parlament.cat
Antoni Castellà (CiU): antoni.castella@parlament.cat
Jordi Miralles (IC-EUiA): jordi.miralles@parlament.cat

Com sempre,
Visca Catalunya Lliure!

Història com partitura de partença en particel·la de la joia que compassa cuina vella com partida amb un negre compatriota de un ritme passat de moda.

Aquí va el conte en qüestió: índex de l’esquerra -> guanyadors.

També em podeu trobar a la Fira del Llibre, signant-ne exemplars o fent b7s:

• Divendres 30. Vesprada (de 18:00 a 20:00), caseta 24 fins la 27, llibreria la Traca, Moixeranga i Cresol (son tres llibreries que van juntes)
• Dissabte 1. Matí (de 11:00 a 14:00), caseta 74-75, llibreria l’Esplai (de l’Alcúdia)

Si voleu comprar el llibre al País Valencià fora de la Fira, el podeu trobar, entre d’altres, a les següents llibreries:

Tres i quatre, Paris Valencia i Soriano (Valencia) / La Traca (Benimaclet) / Vialas (Torrefiel) /Argot i Plàcido (Castelló) / La Costera (Xàtiva) / La Moixaranga (Paiporta) / La Fona (Oliva) / Ali Truc (Elx) / Gavina (Gandia) / La Llibreria (Ontinyent) / Exlibris (Alcoi) / Sambori (Algemesí)

o bé per Internet a www.sendra.cat (isbn 9788495705945) o a la web de la llibreria Abacus

Moltes gràcies!

Una muntanya de mobles bonics, en bon estat però espedaçats, ens esperen al mig de la plaça. Avec mes yeux tout délavès, qui me donnent l’air de rêver, moi qui ne rêve plus souvent. No podem creure que no els hagin baixat sencers, si són preciosos. És que no han pensat en nosaltres? Sobre una butaca, la maqueta d’un vaixell a punt per salpar. Saps que és per tu però no goses.

Deu passes més enllà, la muntanya. La muntanya de roba, de plats, de tasses, de meravelles de ganxet, de faixes velles de dona, uns calçotets, pots de cuina, de colònia, mig pot d’oli i mig paquet de fideuets, factures, la targeta de la seguretat social, fotografies de l’interior del pis, quadres, capses i papers. Sura per sobre de la muntanya un xiuxiueig col·lectiu que sona a tornada de cançó nostàlgica punk: com s’hi han atrevit? Però, com ratolins, jo i altres, i els dos nois fosforescents del camionet de la neteja, ens hi encarem a prendre allò que ens atrau. Tu no goses venir i et quedes mirant com agafem ara això, ara allò altre. La cambrera del nostre restaurant acaba el torn i surt i puja la muntanya i em diu jo el coneixia i me l’estimava molt, era una vellet del barri que no tenia ningú, mira, és el d’aquella foto, i sempre es demanava què serà de les meves coses quan jo falti. Tu estàs en un bucle dient si agafo qui ha fet això el mato, el mato, serà possible, quina falta de respecte… Jo m’he fet la meva caixa de vouleur et de vagabond amb tot allò que vull tenir per mi: un perolet, quatre tassetes i totes les hores que la dona del vellet havia passat fent ganxet i que ell havia guardat. Tu segueixes mirant el vaixell i dius no el puc agafar, me’n sentiria culpable. Jo et dic mira, sent-te culpable si el deixes, perquè els que agafem cosetes les tornem a la vida i ens caguem en l’imbècil que les ha tractades com escombraries. I agafes el teu tresor i salpem cap a casa amb l’ànima encongida, reduïda a l’escala de la maqueta del vaixell, perquè ens càpiga a la coberta. Et nous ferons de chaque jour toute une éternité d’amour que nous vivrons à en mourir.

Per a mi la gràcia de canviar molt ràpid està en el vertigen d’escriure quan intueixes que no hi seràs a temps, que ja no seràs tu quan arribis al the end del conte que escrivies per entendre’t, que t’entendràs abans del compte i molt abans de tots els contes. Escriure a contrarellotge perquè ja no escrius per veure’t, viure més ràpid del que escrius, beure’t els contes sense haver-los colat.

Fa una por que t’hi cagues, però mola molt més que abans.

vellut, carbonara, seda, nespra, vespre, coixinet, brie amb torrades, brie amb mel, sushi, fulles del bosc, molsa, crema, constel·lacions, peixos lluna, mitjons amb puntets de goma, cotó fluix, cotó de sucre, xampinyons amb all i ceba, cristall mat, cova de sal, finestra una mica oberta, plugim amb sorra, floretes, onades de riu estret, infusió de marihuana, llana en cabdell, prunes seques,

ni vint-i-set sinestèsies

saben

descriure la teua veu.

Somniava que vivia dins la copa i que no era un peix, que era un homenet petit, com ell, amb la barba i els cabells curts, però petit, i que volia escalar les parets de la copa i que en resseguia el vidre amb les mans i després escopia baf sobre les ditades i les fregava amb el puny amb què engrapava el puny del jersei. Ningú no havia de saber que havia estat allà. Ja no vivia allà. Mai no havia viscut allà. Provava després de pujar cames ajudeu-me i agafava impuls escalant marxa enrere per la paret d’enfront. Aleshores recordava Make them laught, aquell tema de Singing in the rain, i corria en trajectòries verticals i feia tombarelles i finalment, sense voler, a cops de taló, es feia un forat al vidre i, just quan començava a passar-s’ho bé i a oblidar que en volia sortir, es trobava fora de la copa amb la copa a les esquenes amb un forat mut al vidre que li resseguia el clatell amb la mirada i les restes sota els peus i inserides a la pell.

Sagnava.

Aleshores estava despullat i la roba que havia portat, esqueixada, pendolava i voleiava estesa a les punxes del forat del vidre. Estava despullat i li sortien escates i ja no tenia cames i ja no tenia mans. Era un peix taronja fent saltirons sobre pedacets de vidre i s’ofegava i s’ofegava i no podia respirar.

Per fi l’havia arrossegada amb ell en sortir de la feina. Una dona ferma, amb futur, imponent, buà… Una copa i prou, ens anirà bé. Ella l’havia mirat de biaix sense somriure però havia dit que sí. Sí, amb la seva veu profunda.

Havien demanat dos amarettos. L’amaretto mai no feia una olor amarga, sempre feia olor de cola antiga, de cola de pinzell, de cola de la de ficar-hi el nas. Ell havia flipat amb les copes, que això, tia, té divuit o vint centímetres de diàmetre com a mínim. I ella havia aixecat una cella i després havia dit quinze justos, ni un mil·límetre més, ni un mil·límetre menys. Ho havia dit fent aquell gest de posar-se la curta cabellera rere l’orella mentre amb l’altra mà mesurava la copa tot estenent els dits. Divuit o vint, no, quinze justos. Era de les ties que un no sap si són femenines o no, però que un se les menjaria, una dietrich, amb aquella veu tan greu, però en technicolor, hòstia si me la menjaria. Quinze justos, que t’hi apostes? Res, dona, el que tu diguis, si tu ho saps tot… El fum del local els envermellia els ulls i ella va dir jo m’hi aposto el robatori, i n’aclucà un, sense somriure. I ell va dir d’acord, pensant que segur que perdia l’aposta però que una aventura amb ella bé s’ho valia, total, què més tenia perdre, que sí, m’hi aposto el robatori. I van estrènyer les mans i ella deixà anar l’alè tan a poc a poc que trigà set segons i dues-centes trenta-dues mil·lèsimes a arribar a la boca d’ell. Demà venim a la mateixa hora, porta la cinta mètrica, va dir ella assenyalant la barra amb un índex en vertical que feia de columna de la seva mà perfecta.

Ella a l’endemà no aparegué ni pel despatx ni per la barra d’aquell bar de pintura esquerdada i sostres fumats. Ell, a la barra, en blanc i negre, pensà que l’amaretto li havia encolat els llençols a la pell i que a ell li havia ben amargat el dia. Un amaretto, si us plau, i se’l begué tot sol. Tragué la cinta mètrica de la motxilla bruta que havia deixat sota la banqueta coixa. Quinze centímetres clavats, ni un mil·límetre més, ni un mil·límetre menys. Havia perdut. Però el que li fotia era haver perdut no sent-hi ella i no poder viure amb ella i amb la seva veu profunda l’aventura de robar una copa tan suau, tan rodona, tan fina i tan capaç d’encabir tan d’amaretto. Se n’empassà el darrer glop, d’un cop de clatell, en blanc i negre. N’hi quedaven tres llàgrimes rebels, per fora. Hi passà la llengua. Era potser la mateixa copa que ahir havia llepat ella? Va obrir la motxilla i va mirar a banda i banda.

Al cap de quaranta-quatre minuts, de la gemma d’un dit d’ell, sortia un so que pujava per un cable i petava contra l’intèrfon del costat de la porta del primer segona, travessava el pis i feia tremolar les cortines blanques que pendolaven i voleiaven i s’escolaven entre dos vidres, balcó enfora, barana enfora, i rodolava per la façana antiga fins els timpans d’ell. Sí?, des del balcó, amb la veu tan greu, en technicolor. Ell feia dues passes enrere i mirava amunt. La Marlene amb camisola i calcetes liles, qui és?, ah… puja. I ell pujà amb un rum rum: ah?, com que ah… puja?, no ve a la feina, perquè va d’imprescindible, i no es presenta al bar, fent-se la interessant, i ara diu ah? …ah?

Ella no es va disculpar i ell va dir has guanyat l’aposta, quinze centímetres, aquí te la porto. L’has pispada sense mi, m’ho he perdut. Aha, fent-se el xulo i mirant-se els llibres d’ella i separant-los amb les mans, uns cap aquí, uns cap allà, lliscant des del centre de la lleixa, fffff, sense mirar-la, sense provar de respirar-li els cabells, dissimulant. Ensenya-me-la. Ja et cansaràs de veure-la, te la regalo i no et molesto més. I la tragué de la motxilla i estava intacta, sense picades ni forats, què és, de diamant?, no sé com no se t’ha trencat. I no digué res quan ell demanà on tens la cuina i la buscava amb la mirada i ja l’havia trobada i ja havia obert l’aixeta i ja tenia la copa neta d’amaretto i de saliva. Te la poso aquí. I la va deixar a la lleixa, entre els llibres que ell mateix havia separat amb sis o set dits que encara no eren molls. Amb les mans encara humides va treure de la motxilla una bosseta transparent i n’abocà el contingut dins la copa. Es diu Aleix. El peix Aleix, repetí ella, com tu? Jo no em dic Aleix. Fins ahir te’n deies. Doncs ja no, per a tu ja no, per a tu ara seré un peix sense nom i aquest peix d’aquí es dirà Aleix. I què menja? Excepte amaretto, dóna-li el que vulguis.

I aquella nit ja va somniar que vivia dins la copa i que no era un peix, que era un homenet petit, com ell, amb la barba i els cabells curts, però petit, i que volia escalar les parets de la copa i que en resseguia el vidre amb les mans i després escopia baf sobre les ditades i les fregava amb el puny amb què engrapava el puny del jersei.

Avui ja fa un mes que el malson dura i just quan saltava de la copa i just abans de començar a ofegar-se han picat a la porta i ell l’ha oberta deixant entrar l’aire net i una punta de la faldilla verda d’ella. La cabellera curta rere l’orella dreta i la cabellera curta que li tapa l’ull esquerre. Hola, amb la veu greu. Hola, Marlene. Que em dic Raquel, va. Per a mi Marlene. Se m’ha mort l’Aleix, amb la veu menys greu, molt menys profunda. Li has donat amaretto. Amb la veu fina finíssima ella ha declarat que no, no, que ha fet un forat, ha saltat i s’ha ofegat, enmig de la nit.

I rient ell ha tancat la porta en technicolor, amb un peuet, per fer-li l’amor sense metàfores i pensant que els tendres tenim una ferocitat de cola de pinzell, i ni copes ni peixos ni hòsties. Després han rigut encara una estona –ella amb aquella veu profunda que a ell el fa trempar– i ara estan al balcó d’ell amb un cafè soluble i un pedaç de panetone antic.