MURICAT

M’emociona que el meu amic croqueta s’estigui arrebossant de món i flipo que algú estigui llegint Jo toco i tu balles assegut sobre l’altra cara del planeta. Que s’aturi a escriure’m tot això, ja, m’aixeca de la cadira. Estic ballant el twist.

No li ensenyà a batre les ales –total per què, fill, no temptis d’estimbar-te contra un tronc. Quan va voler sortir del niu –perquè jo, papa, ja tinc els meus motius–, el seu vol va fluir com, sobre un llenç, ho fa el pinzell d’un geni. Et faràs mal, sentí piular rere les seves […]

Aquests dos espavilats (el cambicio i la atún) se’n van en un vaixell i diuen que no saben quan tornaran ni quan s’afartaran d’anar fent la croqueta. Encara que els odio a mort, porque la envidia es muy mala, com que a la resta us estimo molt, us animo a seguir-los arreu del món, […]

A mi em van explicar que els gestos de les mans i de la cara mentre parlem pretenen complementar el missatge.
Algú pot dir-me doncs per què gesticulem –fem escarafalls amb els braços, puntualitzem amb l’índex, fem preguntes obrint les manetes, ens portem les mans al cap, etc.– quan parlem pel mòbil amb el “pinganillo”posat? Aleshores… […]

Anit va tremolar el Liceu amb els crits i els salts dels seguidors dels Antònia Font.
Visca la Quatro Quesos Orquestra i en Miquel Àngel Aguiló per sortir a tocar i a dirigir en texans el que fins ara s’hauria considerat una formació clàssica; i per ballar a estones més que el propi públic. Visca els […]

Com que m’avorrisc m’he ajuntat amb un amic que també té molt poca feina i hem unit les semblances i diferències, si és que n’hi ha alguna, de les segones.
Com que ens hem cansat de cantar a la dutxa i els veïns ja no ens suporten (almenys a mi no) hem decidit fer allò que […]

És una llàstima això de les cuirasses. Jo fins ara m’ho prenia a conya. Tant a conya que el nom d’aquest blog n’és conseqüència. Perquè m’adonava que jo tenia una cuirassa amb punxetes, com la corfa d’un litxi, i que això em caracteritzava. Però és mentida. No em caracteritza a mi sinó a l’espècie […]

L’altre dia vam anar a Ventdelplà. Els veïns de Breda deuen estar fins als dallonsis de la brometa, però és que som com nens, i quan ens entra el concepte al cap se’ns grava a foc i ja no hi ha qui el canviï. No cal dir que no vam ser els únics que […]

No sóc una escriptora gaire reconeguda ni molt menys consagrada. De fet posar-me el títol d’escriptora ja em fa sentir que traeixo la meva humiltat. Però així com les expressions “escriptora reconeguda” o “escriptora consagrada” són clarament mentides en el meu cas, la paraula “escriptora” me l’adjudico jo soleta perquè em fa feliç, perquè m’hi […]