A cinquanta passes de la vora de la mar hi ha un jardí de zigazagues, de rengleres i d’anades i tornades d’arbustos ensinistrats de color verd fosc. Una grava fina i grisa i alguna zona calba fan de fons a les geometries. Hi ha sis paraigües negres i un de vermell acabat en farbalans taronges i curts, hi ha un gronxador rovellat sobre un bassal i un tobogan que fa una nota a cada gota que hi rebota. Hi ha dos homes de negre i dues dones de negre del bracet. Hi ha una balena de pedra sobre un pedestal envoltat d’arbustos. Hi ha tres joves de negre amb síndrome de down i una llàgrima rellisca des de l’ull ametllat d’un d’ells. Un parell de nenes de negre agafen les mans de la dona més gran i l’hi fan petons i li diuen no passa res, no passa res, iaia, el Toni està al cel cantant amb el del medio de los chichos, com la cançó d’estopa de cridava ell quan et podava els rosers i tu el renyaves perquè regalava les roses a les veïnes. Hi ha un mocador blanc ben brodat amb mocs aigualits barrejats amb llàgrimes i un roser que rep l’inici d’una pluja de cendres que un cop de vent marí acaba escampant sobre els abrics negres, el gronxador, el tobogan, l’estàtua, els arbustos i la grava. Algú diu el Toni sempre va estimar-se aquest jardí i aquí voldria romandre per tota l’eternitat, descansi en pau. Hi ha una dona de negre amb els botons de l’abric ben grossos —vermell, taronja, groc, verd, blau— que, sota el paraigua vermell, entona molt fluixet que hasta te veo por dentro i tanca els ulls.
La Mercè entra en un flashback en tecnicolor com un somni s’escola en un coixí amb puntetes de boletes de colors.
Els dijous, quan venia el Toni, la campaneta daurada que penjava sobre la porta de cirerer de la botiga dringava diferent. Jo aixecava el cap del fil i, alguna vegada, mentre cridava el seu nom en saludar-lo, m’havia punxat amb l’agulla i un punt vermell m’havia brollat del coixinet del dit. Ell solia arribar havent plegat de la feina que feia pel centre de jardineria i, a aquella hora, la llum del capvespre ja entrava pel meu aparador gairebé en horitzontal, dibuixant sobre el mostrador les ombres de les piles de carrets de cintetes, i jo sabia que ja podia tancar. Ell deia hola Mercè amb un somriure trapella i els ullets ametllats encara se li feien més xinesos. Encara portava la granota verda i terra sota les ungles. Dijous era el seu dia preferit perquè era el dia que li tocava podar els arbustos arrenglerats del jardinet del passeig marítim i allò li encantava. Deia que quan tallava les tiges el perfum de la saba es barrejava amb el de la mar. Deia que acaronava la balena i que la balena devia tenir fred fora de l’aigua. Abans d’entrar a la meva botiga, sovint s’entretenia, silent, com si jo no en veiés l’ombra, a dibuixar d’amagat un cor amb els nostres noms al vidre del meu petit aparador, a aquelles hores ja esquitxat de salnitre. No li vaig dir mai que veia els cors ni li vaig recordar que podia ser la seva àvia, perquè ell m’hauria dit que jo què sabia i s’hauria posat a plorat.
En entrar voltava el mostrador i s’hi posava al darrere, amb mi. Em feia un petó a la mà com si jo fos una princesa, m’acaronava els cabells blancs i deia deixa de cosir, Mercè, i tanca el pestell, que és tard. I quan, havent tancat, jo tornava al taulell, ell ja hi tenia obertes deu o dotze caixes de botons que havia pres de la prestatgeria. Les obria i n’anava traient botons daurats, verds, petits, rodons, quadrats, grossos i vermells i jo li deia t’espero a dalt, Toni. Ell m’aclucava un ull. Jo anava botiga endins i pujava l’escala de caragol fins a casa meva i ell, quan ja ensumava la flaire de la xocolata calenta, pujava també i m’agafava la cintura i, mentre cantava y qué me cuentas del tiempo que pasa en tu pesatañeo y que me trae por esta calle de amargura y de lamentos, em feia ballar agafats com si allò fos la reescriptura més sàvia del primer capítol de La Plaça del Diamant.
Després de repassar la tassa amb un dit que s’anava llepant amb un somriure brut de xocolata, s’emprovava la jaqueta que jo li estava teixint. Ell havia anat triant els colors de les llanes, els gairebé cent botons i les cintetes i boletes que li resseguien les costures i que hi penjaven dels braços quan els estenia. Es mirava i es remirava en el mirall del passadís que, com la jaqueta, també era fet de pedacets. I feia voltes amb el ulls de xinès.
Em feia un petó al front abans de marxar i jo l’acomiadava des del balcó, des d’on sentia dringar la campaneta. Ell deia recorda baixar a tancar el pestell, Mercè, mentre em saludava amb la mà i jo, quan tenia les tasses netes, baixava a passar el pestell sabent que hi trobaria el seu dibuix, que ell havia deixat acabat dues hores abans.
Dos mil botons de coloraines omplien el taulell de banda a banda. S’hi endevinaven platges, illes, flors, jardins, princeses, gatets i de vegades rierols.
El salnitre ha impregnat les cendres que descansen sobre el roser, el gronxador, el tobogan, l’estàtua, els arbustos i la grava. Cintetes grogues, blaves, estretes, verdes, llises, amples i amb fruites del bosc brodades a màquina voleien des de les baranes del tobogan i d’estructura del gronxador. Hi ha botons petits i grossos cosits a les fulles dels arbustos. El sol ixent dibuixa ombres sobre la grava. Hi ha una jaqueta de coloraines, amb cintes i botons, sobre el llom d’una balena de pedra.
S’hi allunya una dona arrossegant el peus.
A cinquanta passes de la vora de la mar hi ha un jardí de zigazagues, de rengleres i d’anades i tornades d’arbustos ensinistrats de color verd fosc. Una grava fina i grisa i alguna zona calba fan de fons a les geometries. Hi ha sis paraigües negres i un de vermell acabat en farbalans taronges i curts, hi ha un gronxador rovellat sobre un bassal i un tobogan que fa una nota a cada gota que hi rebota. Hi ha dos homes de negre i dues dones de negre del bracet. Hi ha una balena de pedra sobre un pedestal envoltat d’arbustos. Hi ha tres joves de negre amb síndrome de down i una llàgrima rellisca des de l’ull ametllat d’un d’ells. Un parell de nenes de negre agafen les mans de la dona més gran i l’hi fan petons i li diuen no passa res, no passa res, iaia, el Toni està al cel cantant amb el del medio de los chichos, com la cançó d’estopa de cridava ell quan et podava els rosers i tu el renyaves perquè regalava les roses a les veïnes. Hi ha un mocador blanc ben brodat amb mocs aigualits barrejats amb llàgrimes i un roser que rep l’inici d’una pluja de cendres que un cop de vent marí acaba escampant sobre els abrics negres, el gronxador, el tobogan, l’estàtua, els arbustos i la grava. Algú diu el Toni sempre va estimar-se aquest jardí i aquí voldria romandre per tota l’eternitat, descansi en pau. Hi ha una dona de negre amb els botons de l’abric ben grossos —vermell, taronja, groc, verd, blau— que, sota el paraigua vermell, entona molt fluixet que hasta te veo por dentro i tanca els ulls.
La Mercè entra en un flashback en tecnicolor com un somni s’escola en un coixí amb puntetes de boletes de colors.
Els dijous, quan venia el Toni, la campaneta daurada que penjava sobre la porta de cirerer de la botiga dringava diferent. Jo aixecava el cap del fil i, alguna vegada, mentre cridava el seu nom en saludar-lo, m’havia punxat amb l’agulla i un punt vermell m’havia brollat del coixinet del dit. Ell solia arribar havent plegat de la feina que feia pel centre de jardineria i, a aquella hora, la llum del capvespre ja entrava pel meu aparador gairebé en horitzontal, dibuixant sobre el mostrador les ombres de les piles de carrets de cintetes, i jo sabia que ja podia tancar. Ell deia hola Mercè amb un somriure trapella i els ullets ametllats encara se li feien més xinesos. Encara portava la granota verda i terra sota les ungles. Dijous era el seu dia preferit perquè era el dia que li tocava podar els arbustos arrenglerats del jardinet del passeig marítim i allò li encantava. Deia que quan tallava les tiges el perfum de la saba es barrejava amb el de la mar. Deia que acaronava la balena i que la balena devia tenir fred fora de l’aigua. Abans d’entrar a la meva botiga, sovint s’entretenia, silent, com si jo no en veiés l’ombra, a dibuixar d’amagat un cor amb els nostres noms al vidre del meu petit aparador, a aquelles hores ja esquitxat de salnitre. No li vaig dir mai que veia els cors ni li vaig recordar que podia ser la seva àvia, perquè ell m’hauria dit que jo què sabia i s’hauria posat a plorat.
En entrar voltava el mostrador i s’hi posava al darrere, amb mi. Em feia un petó a la mà com si jo fos una princesa, m’acaronava els cabells blancs i deia deixa de cosir, Mercè, i tanca el pestell, que és tard. I quan, havent tancat, jo tornava al taulell, ell ja hi tenia obertes deu o dotze caixes de botons que havia pres de la prestatgeria. Les obria i n’anava traient botons daurats, verds, petits, rodons, quadrats, grossos i vermells i jo li deia t’espero a dalt, Toni. Ell m’aclucava un ull. Jo anava botiga endins i pujava l’escala de caragol fins a casa meva i ell, quan ja ensumava la flaire de la xocolata calenta, pujava també i m’agafava la cintura i, mentre cantava y qué me cuentas del tiempo que pasa en tu pesatañeo y que me trae por esta calle de amargura y de lamentos, em feia ballar agafats com si allò fos la reescriptura més sàvia del primer capítol de La Plaça del Diamant.
Després de repassar la tassa amb un dit que s’anava llepant amb un somriure brut de xocolata, s’emprovava la jaqueta que jo li estava teixint. Ell havia anat triant els colors de les llanes, els gairebé cent botons i les cintetes i boletes que li resseguien les costures i que hi penjaven dels braços quan els estenia. Es mirava i es remirava en el mirall del passadís que, com la jaqueta, també era fet de pedacets. I feia voltes amb el ulls de xinès.
Em feia un petó al front abans de marxar i jo l’acomiadava des del balcó, des d’on sentia dringar la campaneta. Ell deia recorda baixar a tancar el pestell, Mercè, mentre em saludava amb la mà i jo, quan tenia les tasses netes, baixava a passar el pestell sabent que hi trobaria el seu dibuix, que ell havia deixat acabat dues hores abans.
Dos mil botons de coloraines omplien el taulell de banda a banda. S’hi endevinaven platges, illes, flors, jardins, princeses, gatets i de vegades rierols.
El salnitre ha impregnat les cendres que descansen sobre el roser, el gronxador, el tobogan, l’estàtua, els arbustos i la grava. Cintetes grogues, blaves, estretes, verdes, llises, amples i amb fruites del bosc brodades a màquina voleien des de les baranes del tobogan i d’estructura del gronxador. Hi ha botons petits i grossos cosits a les fulles dels arbustos. El sol ixent dibuixa ombres sobre la grava. Hi ha una jaqueta de coloraines, amb cintes i botons, sobre el llom d’una balena de pedra.
S’hi allunya una dona arrossegant el peus.
